Abans de dictar sentència

Abans de dictar sentència

L’art. 21.5 del Codi Penal reconeix com a circumstància atenuant la reparació del dany quan aquesta s’ha dut a terme abans de la celebració de judici (atenuant simple i qualificat). A banda de l’atenuant genèrica, en la part especial del Codi Penal es regula la reparació a la víctima com atenuant específica per als relictes sobre l’ordenament del territori (art. 319 i ss. CP), sobre el patrimoni històric (art. 321 i ss. CP); contra els recursos naturals i el medi ambient (art. 325 i ss del CP) i els relatius a la protecció de la flora i fauna (art. 332 i ss. CP)
El Codi Penal no defineix què és la reparació del dany i la praxi jurisprudencial tampoc no és homogènia en aquest sentit. No obstant, hi ha un ampli consens en considerar que la reparació no s’identifica només amb la satisfacció de la responsabilitat civil sinó que també s’admet la reparació parcial o simbòlica. D’aquesta manera, una activitat de formació o tractament, la realització de treballs en benefici de la víctima o de la comunitat o la mateixa reparació moral, psicològica o simbòlica (disculpes, respostes, etc…) rebrien el reconeixement jurídic de reparació del dany encara que no es satisfés la responsabilitat civil i sempre que la part perjudicada hi estigués d’acord. Conductes de reparació simbòlica envers la societat també tindrien rellevància atès que poden suposar la disminució dels efectes de l’acció denunciada.
La pràctica de la conformitat també permet que el resultat d’un procés restauratiu tingui un impacte en el procés penal (arts. 655, del 688.2 a 700, 784.3, 787 i 801 LECrim entre d’altres). En el marc de la negociació entre Ministeri Fiscal, acusació particular en el seu cas i defensa, es pot acordar la rebaixa de la petició de pena així com també el canvi de qualificació fiscal. Aquestes poden ser propostes resultants de l’acord entre víctima i ofensor assolit en un procés de mediació que quedarien reflectides en la sentència de conformitat.
En el nostre ordenament fins l’actualitat no regeix el principi d’oportunitat, que és una base fonamental per a la justícia restaurativa en altres ordenaments, sinó el principi de persecució obligatòria de manera que jutges i fiscals disposen de possibilitats molt limitades per acordar l’acabament anticipat del procés en atenció a l’assoliment d’uns acords per part de víctima i ofensor. És oportú recordar però que si regeix el principi d’intervenció mínima, que és un principi rector del Dret penal modern, segons el qual es podrien arxivar els casos que són d’escassa transcendència penal i l’ofensor hagi reparat els danys causats de forma voluntària amb la satisfacció del perjudicat.
D’altra banda un procés restauratiu també pot tenir cabuda en les faltes i els possibles delictes perseguibles a instancia de part a través de la institució del perdó de l’ofès. En concret, quan es tracta d’una falta que només és perseguible a instancia del perjudicat (com per exemple les amenaces, coaccions, injúries o vexacions injustes de caràcter lleu regulades a l’art. 620 CP), el perdó de l’ofès extingeix l’acció penal o la pena imposada (l’art. 639 en relació amb l’art. 130 del CP).
Els arts 278 i art 804 LECrim preveuen que per a interposar una querella per fets que només són perseguibles a instancia de part, cal acreditar que prèviament s’ha provat la conciliació. El procés de mediació pot ser el mitjà per dur a terme l’acte de conciliació prèvia esmentada. Quan la conciliació (aconseguida a través de la mediació o d’altres vies) assoleix un resultat positiu, ja no resulta necessària la iniciació del procés penal (art. 215.3 CP).