Actualitat Llibertat, amnistia… i plena sobirania

Llibertat, amnistia… i plena sobirania

És difícil d’oblidar el lema més famós de la lluita dels darrers anys de la dictadura i els primers de la transició. I encara més ara que Catalunya s’acosta a una possibilitat de trencament amb un vell règim, un altre cop quaranta anys després.

A mi m’hi fa pensar el fet que polítics de tan diverses orientacions coincideixin a afirmar que no vivim en un estat de dret. Si tots aquells que ho diuen es prenguessin seriosament aquesta constatació, tindrien el deure ser coherents i, entre les primeres mesures per a demostrar la plena sobirania, haurien de restablir el dret a tots aquells que són o han estat privats de llibertat, com a víctimes polítiques i econòmiques d’un estat antidemocràtic i altament desigual.

Aquells que denuncien la manca de democràcia de l’estat espanyol, després de viure-ho a la pròpia carn en el procés independentista, farien ben fet de tenir present que l’ús polític que el govern del PP fa del Tribunal Constitucional només és un dels exemples de la vulneració de drets en el sistema judicial espanyol.

Hi ha més exemples que confirmen que no vivim en un estat de dret. Per exemple, la pràctica habitual dels jutges de donar més pes a la versió dels testimonis que representen el poder polític i econòmic que no a qualsevol altre, com fan quan decreten veredictes tenint només per testimoni la versió de la policia; o com en el cas dels bancs contra mi, quan van decidir d’acceptar només testimonis de l’acusació i desestimar els de la defensa. N’hi ha molts més.

Ja vam experimentar de quina manera indignen la societat catalana aquestes injustícies. Ho vam veure arran de la projecció a TV3 de ‘Ciutat morta’. I encara ho vivim amb casos que originen una immensa indignació, com ara els dels processats en vagues generals o els condemnats per haver provat d’aturar el parlament el 2011.

Així doncs, si tenim la sospita ferma que moltes persones han de suportar penes injustes o desproporcionades, sota la responsabilitat d’un estat que deixarem enrere, amb quina consciència es poden mantenir inalterades totes aquestes injustícies, si Catalunya es constitueix en nou estat?

En aquest context, i escarbant en els fulls de ruta de les candidatures polítiques que volen aquest nou estat català, sobta que no hi hagi cap referència a un nou procés d’amnistia que acompanyi el procés d’independència. Encara més tenint en compte que aquesta llei, com que és de caràcter excepcional de ruptura, seria oportú que se situés després de la declaració d’independència i abans del procés constituent.

Per això, ara que encara hi som a temps, cal reivindicar, com una de les primeres mostres de l’exercici de la sobirania respecte d’Espanya, que s’apliqui una llei d’amnistia, de manera que tots els beneficiats per aquesta mesura puguin participar en el procés constituent o fer allò que vulguin des de la seva plena sobirania personal, que els ha estat segrestada.

Un cop d’ull a les estatístiques penitenciaries ens refermen en el camí a seguir.

Si mirem les dades de les presons catalanes, a Catalunya hi ha actualment 9.213 reclusos (dades de l’Idescat, del maig d’enguany). Això vol dir 1,22 presos cada 1.000 habitants. Una xifra allunyada del 0,7 que tenen països com Dinamarca i Noruega, amb què tanta gent es vol emmirallar.

D’aquests 9.213, més de 6.000 van ser empresonats per delictes relacionats amb l’ordre polític i econòmic (incloent-hi els de salut publica), i molts es poden considerar directament o indirectament víctimes d’un ordre injust. És a dir, víctimes d’un estat que no és de dret i d’un estat que ja no és del benestar, si és que ho ha estat mai. Un estat que ha fet créixer les desigualtats i el nombre de persones en situació d’extrema pobresa, després d’aquests set anys de crisi.

Així doncs, d’aquests 6.000 presos, caldria alliberar-ne, aproximadament, 3.900 per arribar a l’índex d’empresonaments d’aquests països europeus, des de l’hora zero del nou estat.

No serien les úniques persones beneficiades per aquesta mesura, perquè n’hi ha moltes més que han estat perjudicades. Què me’n dieu, d’aquelles persones del nostre present marcades per antecedents penals que els tanquen portes en diversos àmbits de la vida? I les que han de suportar mesures penals alternatives? I d’aquelles que resten pendents dels tribunals amb l’ai al cor, perquè la seva llibertat pot ser esquinçada en qualsevol moment amb una condemna i ordre de presó irrefutable?

Si als 3.900 presos hi sumem tots aquells amb antecedents penals per causes polítiques i socials a qui podria afectar l’amnistia, i tots aquells que estem processats sense haver arribat a judici, els beneficiats d’aquesta amnistia podríem ser desenes de milers.

Ara, com ens ha ensenyat la memòria de la història, no val qualsevol amnistia, no és el moment d’una nova transició conciliadora amb els més poderosos. Ja no som al 77, i a més recentment els de les classes dominants ja han tingut una amnistia, la fiscal. Aquesta altra amnistia que hi ha pendent és l’amnistia als pobres, els exclosos, les rebels, les nouvingudes, els insubmisos, els desposseïts…. No es tractaria d’una llei de conciliació interclassista, sinó d’una acció de justícia poètica.

Si Catalunya vol ser un estat creïble quant a la determinació de ruptura, una llei que decreti l’alliberament i l’amnistia de milers de persones de les classes populars n’és una condició.

Si hi ha una acció parlamentària que pugui simbolitzar alhora la ruptura amb l’estat espanyol i les seves polítiques de la por, i també la ruptura amb una forma de governar al servei dels poders fàctics –que continuaran existint a Catalunya per molt que s’independitzi–, és aquesta. Una acció de plena sobirania institucional, per a restablir la plena sobirania personal de tants i tantes.

Si mirem al procés constituent, aquesta acció també hauria de significar un pas previ a l’establiment d’un nou sistema judicial que inclogui el diàleg i la restauració al centre de la gestió dels conflictes; i alhora un sistema penal que es basi en la reinserció social i no en el càstig exemplar com el que vam heretar del franquisme. Un nou sistema que doni a la presó la funció d’últim recurs, i no que en mantingui la funció d’amenaça venjativa contra tots els qui des de la dignitat lluitem per una societat millor.

Fets i no només paraules, per netejar les conseqüències de la part pitjor de l’estat que es vol abandonar i per abordar la construcció d’un sistema judicial equitatiu i restauratiu del segle XXI.

Enric Duran és activista. Es troba en la clandestinitat per no haver-se presentat al seu judici el febrer del 2013.
mail: info@enricduran.cat
twitter: @enricdurang

Sin comentarios

Responder