Anàlisi Repercussions econòmiques i ecològiques de l’empresonament massiu

Repercussions econòmiques i ecològiques de l’empresonament massiu

El populisme punitiu no solament és injust i contrari als valors democràtics, també sostreu recursos públics d’on serien més útils per al bé comú.

Jorge Otero Perán
Jurista d’Instituciones Penitenciarias i mediador penal a la Federación Enlace.

És bastant habitual aquests dies trobar declaracions sobre el populisme, per bé que mai queda clar a què es refereixen amb aquest terme. Una definició pejorativa de populisme assenyala que són populistes aquelles polítiques que prometen resoldre problemes complexos amb receptes simplistes i poc meditades. D’acord amb aquesta definició, hi ha un àmbit on, sens dubte, porta dècades triomfant el populisme: em refereixo a l’àmbit de la política criminal i de la reforma penal. Les gairebé 30 reformes que ha sofert el Codi Penal des de 1995 han anat sempre en la línia de l’enduriment de les penes de presó amb l’intent d’atallar múltiples problemes socials com la pobresa, la immigració, la drogoaddicció o la malaltia mental, amb una sola resposta: presó, presó i més presó. A aquest fenomen se l’ha anomenat populisme punitiu, la utilització desmesurada del dret penal com a «recepta màgica» per solucionar-ho tot, i es pot dir sense gènere de dubtes que els dos partits polítics governants l’han practicat sense mesura, fins a convertir-nos en un dels països europeus amb les majors taxes d’empresonament, tot i tenir un dels menors índexs de criminalitat.

Hem passat de 41.900 persones en presó el 1997 a 68.600 el 2012 o, el que és el mateix, d’una ràtio de 106 a 146 presos per cada 100.000 habitants (Noruega té una ràtio de 65, França de 91, Itàlia de 97). Empresonar 26.700 persones més en 15 anys no és perquè hagi augmentat la criminalitat, ha estat una opció política bipartidista de consqüències terribles. Les conseqüències més severes les han sofert les pròpies persones empresonades i llurs famílies perquè, encara que l’ideal constitucional reclama que les penes de presó s’orientin cap a la rehabilitació, el cert és que constitueixen, principalment, una imposició legal de privacions i de dolor per part de l’Estat, amb greus perjudicis sobre la salut física i psicològica de les persones.

Aquesta imposició organitzada de sofriment seria democràticament qüestionable, però potser acceptable, si contribuís a assolir altres objectius socials dignes de protecció. Tanmateix, és prou evident que ni tan sols passa això. Amb la política d’empresonament massiu també perden la ciutadania, ja que no es redueix la reincidència ni es protegeix ni es repara a les víctimes. Si volem viure en una societat més pacífica, amb menys delictes i menys sofriment, hem d’abandonar la idea que la presó ho soluciona tot i adonar-nos, més aviat, que no soluciona res i que hi ha respostes millors per a aquests problemes. A més a més també hem de veure que, encara que mai no haguem sofert ni comès un delicte, el populisme punitiu ens perjudica directament, ja que també augmenta les retallades en polítiques social i menyscaba les bases ecològiques de la nostra existència.

Es dedica la mateixa quantitat de diners a presons, sense comptar la despesa de construcció, que a dependència.

Analitzar les implicacions ambientals i pressupostàries del populisme punitiu no suposa menysprear els drames humans que es troben darrere de cada persones entre reixes, sinó que pretén obrir el debat sobre les conseqüències de l’empresonament massiu a altres àmbits, no estrictament jurídics, com els estudis del decreixement i la transició socioecològica o les indagacions sobre la reconfiguració de l’estat del benestar. També, des del punt de vista ecològic i econòmic, la política penal de la democràcia ha estat un desastre insostenible.

Presons infinites en un món finit

El pressupost de la Secretaría General de Instituciones Penitenciarias (SGIP) de 2014 va arribar als 1.122 milions d’euros. Aquest pressupost és 83 vegades superior al del Plan Nacional sobre Drogas i el doble del que va rebre el Consejo Superior de Investigaciones Científicas. Emprem si fa no fa el mateix diner en presons que en dependència i 300 milions més que en política d’habitatge. Un pres a l’Estat espanyol costa uns 23.725 euros a l’any, mentre que la mitjana d’una beca estudiantil és de 2.500 euros per curs i la despesa en educació primària de 6.400 euros per alumne. És a dir, per cada persona en presó podríem tenir quasi 10 persones estudiant amb beca o cobriríem la despesa de quasi 4 alumnes de primària. Però és que, a més a més, en el pressupost de la SGIP no s’hi inclou la despesa en construcció i infraestructures penitenciàries.

Si analitzem el període de 1997 a 2012, la construcció de presons a l’Estat espanyol ha seguit el ritme vertiginós de la bombolla immobiliària i s’han edificat 60 immobles destinats a la reclusió de ciutadans i ciutadanes. La promoció d’aquestes obres recau en la Sociedad de Infraestructuras y Equipamientos Penitenciarios (SIEP), una empresa pública que subcontracta l’execució a les «grans» del sector de la construcció (ACS, OHL, FCC, Sacyr…), que solen obtenir gran part de llurs beneficis del pressupost públic en infraestructures. A causa de la tradicional falta de transparència de la nostra Administració resulta difícil fer un càlcul dels diners que s’han emprat per a construir presons en els darrers anys.

 

MapaCarceles

 

Si ens centrem en les infraestructures més costoses econòmicament i ecològica, els anomenats centres tipus (macropresons amb capacitat per a més de 2.000 interns), podem certificar un cost total de 1.575 milions d’euros de diners públic que ha estat invertit en la construcció de 20 centres tipus en 15 anys. Alguns d’aquests centres tipus, com el d’Archidona o Ceuta, romanen tancats ja que no hi ha diners per obrir-los, un fet que recorda la trista «tradició» d’infraestructures infrautilitzades com l’aeroport de Castelló. Si afegim el cost de construcció de les presons al cost de manteniment d’un pres, ens anem aproximant al cost del sistema penitenciar en el seu conjunt. Però, encara som lluny del cost real. Per a això, hauríem de parar esment d’un cot que no se sol tenir en compte i és el cost mediambiental.

Les macropresons són ecològicament insostenibles no solament perquè suposen una infraestructura onerosa i sense benefici social clar, sinó també perquè se situen cada vegada més lluny de les ciutats, amb què s’incrementa exponencialment el cost energètic per al transport de persones i subministraments. Alguns dels últim centres tipus, com Castelló II, Sevilla II o Madrid VII, es troben a més de 60 km del centre urbà més pròxim, amb què els trasllats de funcionaris presos i l’avituallament multipliquen llur petjada ecològica, sense que aquesta despesa en combustible i contaminació es quantifiqui enlloc. Una persona que recorre 120 km en cotxe produeix uns 19.200 grams de CO2 i és obvi que en presons on treballen més de 500 persones hi ha una ocupació mitjana de 1.500 interns, es produeixen uns quants centenars de desplaçaments cada dia. El cost, en aquest cas, és encara més difícil de calcular però torna a ser mediambientalment inassumble.

Quan, al llarg d’aquests 15 anys, creixia el nombre de persones empresonades a un ritme de més de 1.500 a l’any, no ens preguntàvem com a societat si aquest creixement era socialment, econòmicament i ecològicament sostenible. La voràgine constructora de l’època daurada del totxo acompanyava i era més fàcil edificar presons que fer-nos preguntes com: falten presons o més aviat sobren presos i preses?, per a què serveix una presó?, és necessari i raonable empreson ar cada vegada més ciutadanes i ciutadans? és sostenible aquesta manera d’organitzar la nostra societat? Potser ha arribat el moment d’intentar contestar aquestes preguntes.

Decréixer en repressió: propostes de moderació penal per al segle XXI

Vivim en una època de crisi multidimensional (econòmica, ecològica, política, ètica, de cures…), però, també, és un moment de gran creativitat col·lectiva. De la mateixa manera que gosem plantejar noves formes de fer política, de consumir o de valorar les tasques reproductives, podem gosar dissenyar altres maneres de resoldre aquests conflictes que denominem «delictes». Les associacions i els moviments socials (de drogodependències, d’intervenció contra l’exclusió social, de familiars de persones preses, de lluita contra la repressió…), recolzats per experts dels àmbits jurídics i criminològics, fa anys que insisteixen que un altre dret penal és possible. Per començar a delinear un sistema d’actuació davant els conflictes penals que estigui d’acord amb la dignitat humana i amb els límits del planeta, proposo partir d’aquests tres eixos:

1. Relocalitzar la Justícia. Relocalitzem la producció d’aliments i d’energia, potenciem el fet local, perquè sabem que el desenvolupament a escala humana és més eficient i ens fa més feliços. HA arribat l’hora, també, de resoldre gran part dels nostres conflictes a nivell local i comunitari. Països com Noruega o el Regne Unit han establert centres de mediació comunitària i programes de rehabilitació en la comunitat que han demostrar ser més eficaços per evitar la reincidència i sobretot per apoderar la pròpia ciutadania. Per contra, un sistema com l’actual, centralitzat i que desarrela les persones del seu lloc de residència, no solament és car i ineficaç, sinó també incapaç de fomentar unes comunitats responsables i que tinguin cura dels seus membres més vulnerables.

2. Reinvertir en la comunitat. Cada euro que gastem per empresonar algú és un euro que deixem d’invertir en la solució de mancances que el van dur a delinquir. Podem revertir aquesta dinàmica si fem el contrari: cada euro que estalviem en repressió el farem servir en prevenció i atenció a la drogodependència, en la cura de les persones amb malaltia mental, en integració laboral, en política d’habitatge, o en educació en el respecte a l’»altre» i en la igualtat entre homes i dones. Si haguéssim mantingut la mateixa taxa d’empresonament que el 1995, avui tindrñiem uns 500 milions d’euros anuals més per invertir en allò que sabem que veritablement redueix el crim: acabar amb la desigualtat i l’exclusió social.

3. Adoptar el paradigma de la Justícia Restaurativa. Tots aquesta canvis su posen, en definitiva, transformar la manera amb què afrontem el problema de la delinqüència. En comptes de preguntar-nos com castigar l’infractor, hem de preguntar-nos com reparar el dany causat i com evitar que es repeteixi. El paradigma de la Justícia Restaurativa, que està reconegut per l’ONU i la Unió Europea, suposa col·locar les necessitats de les víctimes en primer lloc i facilitar que les persones infractores es facin responsables de llurs propis actes, alhora que la societat tasmbé es preocupa d’eliminar les mancances que el van dur a delinquir. Les múltiples experiències mediació penal, que fa anys que tenen èxit arreu de l’Estat, demostren que és possible aconseguir un sistema de justícia humà i centrar en les necessitats de les persones.

Ara, es tracta d’articular aquestes i altres peces per bastir un altre model de Justícia per a un altre model de societat.

—-
Article publicat a Diagonal, 08/01/15

1 comentario

Responder