Anàlisi Tipologia de la violència

Tipologia de la violència

Per Tamara perez

(2/3 d’un article més llarg que estem publicant aquests dies)

Cal fer un esbós sobre la conceptualització de la violència i la seva tipologia per conèixer-ne les particularitats de cada un dels tipus i saber quines en són les conseqüències.
A l’hora de conceptualitzar el terme, observem que la dinàmica de la violència es basa en la seva pròpia reiteració i repetició. És a dir, la violència té com a resposta la contraviolència, i essent-ne conscients, cal investigar per conèixer-ne el significat, la dinàmica específica de desenvolupament i les conseqüències (Hernández, 2002). A causa de les múltiples investigacions teòriques d’aquest concepte, n’existeixen múltiples respostes d’acord amb la disciplina que l’estudia, amb què no existeix una significació unitària, sinó que en cada un dels significats hi ha un biaix provocat per la disciplina que elabora la conceptualització. Tanmateix, és indiscutible, i present en totes les definicions, que la violència emergeix de la interacció o interrelació humana, ja sigui de l’individu amb si mateix, amb altres persones i/o amb el seu entorn. Si seguim aquesta tesi d’Hernández, i essent conscients que la violència emergeix de la interacció humana, sabem, també, que es troba en l’espai relacional, ja que l’ésser humà és un ésser social que viu en comunitat amb altres i és dins aquest àmbit on la violència emergeix, es particularitza, es transforma, entra en la dinàmica cultural i en fa evidents les conseqüències. Aquest espai relacional, alhora, és conformat per un conjunt de pols sistèmics, els quals actuen alhora: el sistema genètic, el cervell, el sistema sociocultural i l’ecosistema. Aquests pols sistèmics, inherents a l’ésser humà i relacionats amb l’espai de convivència –espai relacionalconformen el punt de partida de la conceptualització de la violència, ja que és en aquest espai on els efectes de la violència es consoliden, o poden consolidar-se segon quin sigui el tipus d’actor o actors que la iniciïn, culturalment i/o estructuralment, esdevenint doncs, un paradigma de convivència violent (Hernández, 2002:62).  
Cal tenir present la relació entre el conflicte i la violència, on el primer termeesdevé de gran rellevància pel que fa a la conceptualització del segon, ja que un element explicatiu quan hi ha algun tipus de violència és l’existència d’un conflicte previ. Tanmateix, cal tenir en compte que aquesta relació no és sempre forçada, ja que pot existir conflicte sense violència. Aquest conflicte, derivat de l’alteració de l’espai relacional, pot esdevenir un àmbit de convivència violent, en el qual l’esforç raua detectar quin tipus de violència es du a terme. El conflicte, doncs, no és entès com un element que sorgeix i desapareix, sinó com una condició inherent que pot transformar-se per vies pacífiques mitjançant una crisi –violenta o no que desencadena una oportunitat per a la transformació per vies pacífiques. Per tant, l’anàlisi de la conceptualització del terme violència està condicionat per l’anàlisi de conflictes, tenint en compte l’evolució d’aquest àmbit d’estudi, passant de l’intent de resolució al de transformació dels conflictes. És a dir, el conflicte i la violència tenen una doble dimensió: negativa i positiva, on la crisi en un conflicte, entesa com el punt més elevat de tensió violenta o no, pot esdevenir una oportunitat, i on l’agressió efectuada pot arribar a ser creació d’altres perspectives o elements per a la vida. Aquestes equacions són presentades de la manera següent(citat per Calderón Concha, 2009: 71):
Crisis/oportunitat, o bé crisis = oportunitat
Agressió/creació, o bé agressió = creació
Seguint les tesis de Galtung, la violència és l’enfrontament evitable davant les necessitats humanes (Galtung, citat per Calderón Concha, 2009). L’atac a les necessitats humanes té tres dimensions possibles: una de directa, una d’estructural i una de cultural, amb què s’elabora una tipologia on cada un d’aquests tipus s’ha de prendre en consideració per a la realització d’una bona anàlisi. Per entendre aquestes dimensions de la violència, cal tenir en compte la construcció d’aquesta teoria, basada en dues qüestions cabdals: entendre la violència com a fracàs de la transformació d’un conflicte; i, alhora, entendre el terme com el motor de les reserves d’energia que no només poden ser utilitzades per a finalitats destructives, sinó, també, constructives, amb què la violència esdevé un motor per a la realització de noves oportunitats (Calderón Concha, 2009). 
La relació entre aquestes tres dimensions és molt estreta, s’influencien entre elles constantment i, alhora, aguditzen els aspectes negatius del conflicte: les incompatibilitats, les actituds i les conductes, elements que conformen el model de conflicte i són els tres puntals per al desencadenament, ja sigui violent o no, del conflicte. Per tant, a causa de la relació existent entre model de conflicte i violència en la terminologia de Galtung, els elements d’una i l’altra teoria mantenen una relació bidireccional. És a dir, per una banda, les incompatibilitats poden desenvolupar la manifestació de la violència estructural; les actituds en una violència cultural; i, per últim, les conductes en una violència directa. Per altra banda, aquests elements es relacionen entre si, a través de la ’influència exercida entre els termes del conflicte en si mateixos, i les diferents dimensions de violència entre si mateixes. Per tant, els elements que intervenen en el model de conflictes es relacionen i s’influencien entre ells, i les dimensions de violència pròpies de la teoria de la violència es relacionen entre si mateixes. A tall d’exemple, Galtung ens ofereix l’esquematització de la relació entre tots els termes exposats (Ramsbotham, Woodhouse i Miall, 2011: 71) 

 

triangles-final

 
De manera més concreta, i aprofundint en el model de violència, és imprescindible esmentar les particularitats de cada una de les dimensiones exposades anteriorment perfer-ne una bona distinció en l’anàlisi. Així, doncs, la violència estructural es basa en la violència intrínseca dels sistemes socials, polítics i econòmics implementats a les societats, que produeixen una estratificació social. La violència cultural és la que es basa en els aspectes culturals, els aspectes simbòlics de tota la nostra experiència que s’utilitzen per justificar i legitimar la violència directa o estructural. Per últim, la violència directa és la més evident, la que es manifesta de manera general, verbal, física o psicològica (Calderón Concha, 2009). 
Les estratègies per posar fi a aquestes dimensions es fonamenten en diferents escenaris: per acabar amb la violència estructural cal eliminar les estructures injustes i contradictòries; per fer-ho amb la violència cultural cal modificar les actituds; i si canviem les conductes aconseguirem acabar amb la violència directa (Ramsbotham, Woodhouse i Miall, 2011). Tanmateix, tot i tenir coneixement don cal actuar per posar fi a alguna dimensió de la violència, cal ser conscients, alhora, que aquestes estratègies només són elements a seguir i, per tant, les actuacions a fer no són tan fàcils d’identificar. D’altra banda, també, cal ser conscients que d’aquesta dificultat  en deriva la particularitat de cada un d’aquests conflictes i les seves manifestacions violentes, ja que el paradigma és un referent general, en el qual les singularitats de cada un dels conflictes no són explicades. D’aquesta manera, hem de prendre el paradigma ideat per Galtung com un referent sense que aquest tingui la capacitat de minvar una anàlisi d’un conflicte o de les seves dimensions de violència, en el cas que aquest tingui caràcter violent, pel fet de no tenir una pauta d’identificació de cada una de les particularitats pròpies de cada conflicte.
Podem, doncs, definir la violència com tot allò que, essent evitable, impedeix, obstaculitza i no facilita el desenvolupament humà o el creixement de les capacitats potencials de qualsevol ésser humà. 

Sin comentarios

Responder