Anàlisi Una cultura de pau

Una cultura de pau

Per Tamara Pérez

(1/3 d’un article més llarg que anirem publicant aquests dies)

Dins de l’actual imaginari del món Occidental, quan es parla de pau es fa referència a un estat psíquic de tranquil·litat personal, o bé a un estat d’harmonia civil propi de les nacions que no es troben en guerra. De la tradició grecoromana hem heretat aquesta concepció de pau como a oposició al desordre interior i a la guerra contra amenaces exteriors que han predominat en tota la història occidental posterior. Així, John Paul Lederach ha definit la comprensió contemporània de la pau com «l’absència de violència (bèl·lic/explotació) o com l’estat o temps de no-guerra. És l’absència d’una condició anhelada. Per això mateix, és un concepte molt limitat, que s’ha de definir cada cop més en funció del fenomen guerra i el fet bèl·lic».
El camí cap a una nova epistemologia de la pau es va iniciar en els anys seixanta del segle passat, en el context de les propostes contra la guerra de Vietnam i l’aparició dels moviments socials antibèl·lics, a favor de l’objecció de consciència. En aquells moments, la disciplina de la investigació per a la pau va fer els seus primers passos, amb acadèmics i activistes que cercaven un concepte de pau no negativa, una pau vinculada a la justícia social, a la igualtat i el diàleg. Es tractava de deconstruir les idees tradicionals de pau, violència i conflicte, per presentar una nova conceptualització més oberta i d’acord amb les necessitats de les persones enaquells temps.
Un dels principals investigadors per a la pau és Johan Galtung, que va començar a elaborar una àmplia teoria sobre la violència en la qual distingia tres tipus diferents: directa (agressió física o psicològica), estructural (forma part de l’estructura social i econòmica i impedeix cobrir les necessitats bàsiques) i cultural (aspectes de l’àmbit simbòlic que legitimen les anteriors). Aquesta diferència va permetré concebir, també, les tres esferes en el cas de la pau i visibilitzar, per tant, que no hi hauria pau en sentit positiu si no estava present en els tres àmbits. Així, Galtung, entén la pau positiva com un ordre social d’elevada justícia i reduïda de la violència en la que es donen unes condicions concretes de satisfacció de les necessitats bàsiques i de desenvolupament de les potencialitats (pau estructural), i s’estableixen unes relacions respectuoses amb la gent que ens envolta i amb l’entorn a partir de l’acceptació (pau cultural o cultura de pau). 
Tornar a donar sentit al terme pau és, també, entendre els conflictes com a situacions pròpies de les relacions humanes davant les quals es presenten diferents alternatives de resolució i sense la utilització de la via violenta. Acceptar aquestes alternatives com un element constitutiu de cada societat per a resoldre els conflictes a través del diàleg, de la igualtat i de la cooperació, és el primer pas per a una cultura de pau en què els conflictes es transformen de forma creativa, constructiva i noviolenta.
Davant d’un conflicte, Paco Cascón ha assenyalat que estem acostumats a respondre amb una de les següents actituds: competició, acomodació, evasió i cooperació. Una cultura de pau passaria per fomentar que, en general, sigui l’estratègia cooperativa la que triem desenvolupar junt amb la persona amb qui tenim el conflicte, buscant una solució satisfactòria per a totes dues. Perquès’aconsegueixi aquest nivell de resposta, el propi Cascón ha elaborat la seva «escala de provenció», on recull una sèrie d’eines per treballar en l’educació de la pau: començant pel coneixement mutu, es tracta d’establir relacions basades en l‘apreciació i la confiança, que permetin una comunicació efectiva i una presa de decisions consensuades perfacilitar la cooperació en diferents situacions. 
Construir la realitat que volem, en la meva opinió, representa un treball diari d’aquests elements des de nosaltres mateixos i en el nostre entorn més pròxim, però amb la mirada posada, també, en tota la humanitat.

Sin comentarios

Responder