Bloc Una mica d’història

Una mica d’història

La història de la justícia restaurativa no pot ser encapsulada en categories temporals separades sinó que més aviat està formada per capes superposades de línies de pensament i moviments d’activisme social, alguns relacionats, altres inconnexes, que es van afegint a mesura que el paradigma es desenvolupa (Daly i Immarigeon , 1998). Moviments de defensa dels drets dels presos, de les víctimes o dels pobles indígenes, tendències dins el treball social o la psicologia que advoquen per models d’intervenció de caire emancipatòria per substituir l’assistencialisme, l’expansió dels ADR o corrents de pensament com la criminologia crítica, teories feministes de justícia o el comunitarisme entre molts d’altres, són factors que han tingut un paper rellevant en el sorgiment i desenvolupament del paradigma restauratiu (Walgrave, 2008).
Altres autors posen de manifest que els valors de la justícia restaurativa no són quelcom nou sinó que civilitzacions antigues com l’Àrab, la Grega, la Romana, la Xinesa o la Indú entre d’altres així com tradicions religioses com el Budisme, el Cristianisme, l’Islamisme, el Confucionisme, l’Hinduisme o el Judaisme entre d’altres, s’assenten sobre valors centrals en el paradigma restauratiu com ara el respecte, la reparació o el perdó (Hadley, 2001; Walgrave, 2008).
En general, però, s’identifica que la primera pràctica restaurativa entre víctima i ofensor es va dur a terme al 1974 a Kitchener, Ontario. Després d’aquesta experiència, l’any 1976 es van instituir els San Francisco Community Boards que perviuen a l’actualitat, que volen aportar una fórmula pacífica i col·laborativa d’afrontar els conflictes dels conflictes dels ciutadans d’a peu a través de taules de 3 ciutadans voluntaris disposats a escoltar les parts i ajudar-los a trobar una solució mútuament acceptable[2]. 
L’any 1977 el criminòleg noruec Nils Christie, un dels representants de l’abolicionisme crític, publicava l’article Conflicts as property, que es convertiria en una obra de capçalera de la justícia restaurativa. Christie denunciava que en decurs del procés històric de centralització del poder de càstig, els conflictes han estat robats o expropiats als seus protagonistes directes per part de “lladres professionals”, referint-se als professionals que treballen al sistema de control penal, i per “lladres estructurals”, referint-se a les estructures socials pròpies de la societat industrialitzada. L’autor argumenta que els conflictes seran positius si són els ciutadans i les persones directament afectades, i no els professionals o experts, els qui han de decidir què es el què realment és rellevant en el cas i debatre els assumptes relatius a la responsabilitat del dany. D’aquesta manera l’abordatge dels conflictes genera oportunitats per a clarificar i cristal·litzar valors i normes. En el seu article, Christie proposa un model que garanteix la participació directa de les víctimes i es vertebra per uns principis i valors que entronquen amb els què més tard serien propis del paradigma restauratiu.
A Noruega les idees de Christie van tenir ressò a nivell polític i pràctic i al 1981 es va posar en marxa un programa pilot que introduïa la mediació víctima-ofensor per a menors ofensors que delinquien per primer cop. Aquesta experiència embrionària va evolucionar i actualment tots els ciutadans de Noruega tenen accés a un Servei de Mediació proper al seu territori per resoldre els seus conflictes, ja sigui abans d’arribar al jutjat o bé un cop el conflicte ja s’ha judicialitzat (Hydle i Kemény, 2010)
Durant els anys 80 s’anaven endegant programes pilot de mediació entre víctima i ofensor en països com Finlàndia, Àustria, Bèlgica, Alemanya, França o Regne Unit així com també a Estats Units i Canadà. En aquest darrer país, al 1986 en el sí de la comunitat Hollow Water First Nation s’inicia la pràctica dels Healing Circles. Uns anys més tard, en el 1991, el jutge Barry Stuart va dur a terme el primer Sentencing Circle a la regió de Yukon (McCold, 2006).
Al 1989 a Nova Zelanda es va aprovar la Children, Young Persons and Their Families Act que constitueix la primera experiència institucionalitzada de justícia restaurativa, si bé en aquell moment encara no era evident l’ús d’aquest terme. D’acord amb la regulació prevista a l’esmentada llei, la resposta prioritària del sistema davant del comportament delictiu d’un menor passava a ser el Family group conferencing. Aquesta aposta implicava un gir copernicà del sistema de justícia juvenil neozelandès que abandonava el model punitiu imperant fins llavors i es vertebrava a l’entorn d’una pràctica basada en la voluntarietat, la plena participació de víctima i ofensor i les persones de les respectives xarxes de suport. En concret es tracta d’un procés centrat en les necessitats i la responsabilització í que està dissenyat per adaptar-se a  les especificitats culturals dels participants (MacRae i Zehr, 2004; Guardiola et al, 2012). 
A Catalunya, una comissió integrada per professionals de Medi Obert de la Direcció General de Justícia Juvenil va elaborar el projecte tècnic per a la implementació de programes de conciliació i reparació a la jurisdicció de menors que finalment es va materialitzar com a projecte pilot al 1990.  Dos anys més tard, a nivell estatal, la Llei Orgànica 4/92 reguladora de la competència i procediment dels jutjats de menors, va introduir la reparació a la víctima i els serveis a la comunitat com noves mesures del catàleg de mesures (penes) disponibles per a menors.
Un altre aspecte a tenir en compte en el procés de desenvolupament de la justícia restaurativa és precisament el fet que sí bé com a terme neix amb l’objectiu de superar les deficiències del sistema penal i per tant, estructurat al voltant del delicte i el sistema judicial, aquests processos de tipus restauratiu també s’han aplicat i adaptat per afrontar d’una forma més constructiva els conflictes que es produeixen en altres esferes de la nostra realitat i que no necessàriament entren en contacte amb el sistema judicial. Pensem en els conflictes que sorgeixen en el context familiar, veïnal, escolar, mediambiental, laboral, etc. En tots aquests contextos també s’ha vist la necessitat d’afrontar el conflicte mitjançant processos participatius que enlloc de definir qui té la raó, tenen l’objectiu de trobar una sortida positiva al conflicte a partir de crear un espai de comunicació on tothom tingui les mateixes oportunitats per expressar-se, entendre i responsabilitzar-se.
Ara bé, El moviment es comença a configurar com un paradigma de justícia diferent al retributiu quan Howard Zehr, l’any 1990, publica el seu llibre Changing Lenses, on ofereix la primera elaboració d’un marc teòric, uns principis, uns valors i uns objectius d’aquest nou enfocament

Sin comentarios

Responder